Volver a empezaaar.....

"Volver a empezaaar..." Melodia per tots coneguda gràcies als anuncis que el Corte Inglés fa any rera any sobre els Corticoles. I pensament conjunt de "Aquest any faré les coses millor..", vaja com el que et fas el dia de cap d'any any rera any.

T'enganyes! Et lleves... s'ha acabat l'agost... comença el setembre (raonament molt bàsic, però te'l fas) i aquest any les aprovaré totes (jajaja).... bueno les de setembre no sé... però de les que em matriculi a partir d'octubre si (veus ja ho anem retrassant un mes...)... me de posar les piles (error! te les has de posar i anar renovant, que al mes de desembre ja van amb reserva!).

I arriba Nadal! Qui és l'imbècil que estudia i es tanca amb aquesta fresqueta que fa i aquestes lluminetes pels carrers? Bueno quan acabin les festes m'hi poso i a més faig règim...(més error, si no ets capaç de fer una cosa, per què te'n proposes dues?).

Examens: uiui... massa matèria, m'hi hauria d'haver posat abans, però clar desde el bar de la facultat com podria jo endevinar el volum dels apunts? (aiii, els apunts s'agafen de la gent que té la lletra petita...així no ets deprimeixes!).

Bueno ara sí, aquest semestre m'hi poso...(et poses a contar els dies que et queden per Setmana Santa). I arriba Setmana Santa...i tornes, i el sol comença a calentar... merda el règim!!! Operación Bikini! Però ja és massa tard! El teu cos necessita el croissant de xocolata al que l'has acostumat durant aquests mesos...ho intentes, lluites contra el barman que et mira amb cara de " s'acosta l'estiuuuu i tu no t'hi pots resistiiir...mmm". Bueno no passa res, m'he de concentrar amb els examens de juny i juliol...aquesta per setembre, l'altra també. Et fas una graella de dies en Excel amb les hores dedicades a l'estudi (altre error...mai contes el temps de desplaçament ni el de cafè!). No funciona...examens ... bueno la meitat no està mal! Sempre em quedarà setembre i durant els dies següents aquesta frase va ressonant... estiu... i "Volver a empezaaar...."

Un dia Trist i una Iaia inolvidable

Avui noto un aire diferent, un neguiteix constant, em venen al cap les preguntes filosòfiques mes pures, On comencem i on i com acabem.

Alguns tan sols fent us de teories científiques respondran que tot s’acaba i que desapareixem, jo em resisteixo a sumar-me aquest corrent , prefereixo pensar en un mes enllà vital i fructífer.
Avui prefereixo tornar a somiar, a creure en els contes , buscar móns alterns aïllats de qualsevol realitat actual, tocar, fregar-me amb els altres, notar l’ofec d’una abraçada amb la ingenuïtat de quan un es petit, abraçar-me un cop rere un altre i dormir plàcidament com ho fan els infants als braços.

Recordo quan era un marrec, els divendres acabava les classes en el Tomàs Vinyes i anava a casa la iaia, a tallar-li la gespa, em cansava i disfrutaba encara recordo, el so del motor de la maquina, després de la feina, ja tenia preparat el meu sopar preferit, la Iaia em preparava un plat enorme de patates fregides amb dos ous fregits, jo aprofitava les patates per sucar-les al rovell de l’ou, mentre bevia aigua fresca brollada de la font, mentre tots dos miràvem les noticies, i tots dos les comentàvem.

Avui el sopar ja no ha estat el mateix, la Iaia ja no i es, en un acte potser d’homenatge, m’he fregit jo les patates, l’ou se m’ha rebentat a la paella i l’aigua ha hagut de ser d’ampolla, la font ja no brolla, i les noticies ja no les puc comentar, avui sopo el meu plat preferit, però sense aquella parella que feia que aquest simple i vulgar plat no el canvies per res del mon.

La Iaia abans de morir volia que ens emportéssim algun record de casa seva, jo no tinc res, no he volgut cap objecte, prefereixo quedar-me amb aquelles nit dels divendres, amb aquelles patates fregides, i amb tants i tants records que em venen al cap.

Fa tan sols 15 dies fèiem tots un sopar al seu voltant, alhora que ella ens parlava i orgullosa de la seva família a la seva manera ens acomiadava. Tan sols demanava que reséssim un pare nostre el dia que ens deixes, siguéssim o no creients.

Jo ja l’he resat i avui dormiré tranquil i plàcid, perquè tinc la seguretat que algú vetllarà per mi, algú a qui mai estaré prou agraït per haver-me estimat tant.

Gràcies Iaia, avui quant tanqui els ulls jo seré el marrec i tu la cuinera.

Bones Vacances Blogers

Després de molt de temps treballant ja ens mereixem unes bones vacances, alguns aniran lluny, algun indret d’Europa, altres faran escapades, per terra catalana, alguns aniran al “pueblo”, d’altres es quedaran a la nostra fantàstica ciutat mediterrània, per tots aquells que se’n van i també per aquells altres que com jo ens quedem us desitjo unes bones vacances, que agafeu aire, que arribar al Nadal i menjar torrons no serà fàcil.
Al setembre tornem a començar, alguns els perdonare la desconexió al món virtual, però vull llegir les vostres anecdotes de les summer holidays.

De nou bones vacances, molts petons i abraçades i força gresca, que us la mereixeu amics del mon bloggaire.



P.D; si algú es queda a Mataró treballant que no es pensi que es únic, jo també soc d’aquests.

Santes 3ª part

S'acaba la trilogia:

Dia 28

Ahir 27 no vaig sortir, diguem que soc un xic rar, però els focs i el sarau de la platja no em motiva.
Avui he baixat passada la mitjanit a la riera, la meva principal intenció era poder veure aquesta gran novetat que havia de ser el No n’hi ha prou, però com que encara tardaria una bona estona en començar, he decidit anar a fer una cervesa, tot estava ple a besar però al final, he trobat un lloc a la terrassa del bar iluro, m’he fotut una cervesa, però com que feia tanta calor i encara era aviat n’he demanat una altre.
Acabada la cervesa, he pujat passejant cap a davant de l’ajuntament, neguitós, a mi les coses noves em posen a cent.
A començat a sonar la musica, de la principal de la nit, han sortit els diables, la momerota, el drac i la família, tots allà ballant, i la música sonant amb una petita estrofa, que deia No n’hi ha prou, que suposadament tothom havia de repetir.
Sincerament la idea era fabulosa, la presentació i l’ambientació magnífica, però per mi s’ha fet una mica repetitiu. Com si es volgués imposar als mataronins un nou ritme. Tenim un ritme com el bequetero potentíssim, i no entenc la mania en fer-ne un altre, crec que els ritmes sorgeixen de l’espontaneïtat i al meu punt de vista el bequetero ja compleix amb aquesta funció, no entenc la obsessió en trobar-ne un altre i fer de les santes tot un repertori, però si a la gent l’hi ha agradat i això sembla, sols hem queda felicitar els organitzadors de l’acte, perquè la posada en escena a estat espectacular, però segueixo pensant que a la música li falta potencia, però prometo seguir-la escoltant, vull ser un bon Santero.
La pujada al parc amb la marching band, l’he deixat de banda, m’estaré fent gran?

Dia 29

La festa s’acaba, arribo un xic tard al parc, em perd-ho el petit castell de focs, però arribo a temps per entrar de ple a la festa, parlar amb els Santeros i Santeras, fer la valoració de les festes, en particular per mi no han estat les millors Santes, però com que la caixa dels records es gran, o recordarem amb alegria, desitjar-nos unes bones vacances, tan sols queda tornar a contar fins a quinze i esperar 362 dies per tornar-ho a fer, fins aleshores moltes coses passaran.

Santes 2ª part

Dia 27

Som en plena diada de Santes, començo el dia com un somnàmbul, he arribat a casa i m’he tirat al llit com si d’una piscina es tractés, tot just he dormit 3 horetes que ja torno estar en peu de guerra, haig d’acompanyar a la meva mare a Santa Maria, ja que es cantant de la missa. Tenim la sort de poder deixar el cotxe a l’escola d’idiomes, baixem tots dos xino-xano, la deixo a la porta de Santa Maria, i em col·loco a la cantonada del carrer nou, per veure la comitiva de gegants i autoritats com apareixen, passo de anar fins la porta de l’ajuntament a veure la recepció dels regidors, trobo que es una pèrdua de temps alhora que innecessària, a mi aquest tipus d’actes de moqueta vermella mai els he suportat, i menys quan algun regidor ni tan sols l’he vist en tota la campanya electoral passada i ara remena la cua com un peix a l’aigua.
Mentre resto allà palplantat al carrer nou, miro la basílica i em poso a recordar mentre em fumo l’últim cigarro que em quedava de la nit anterior, començo a veure el carrer ple de fum, les figures de foc avancen, jo impàvid allà al meu racó, per un moment penso que em puc cremar, però amb el cansansi que porto prefereixo una cremada que moure’m, al cap i a la fi, una cremada d’un diable, aquelles hores, es tan sols com un pessic de monja.
Segueixo meditant en unes paraules, del periodista de TVM, Pep Andreu, veure aquelles hores el carrer nou ple de fum, era la postal de Santes mes impressionant, comentava que en aquell precís moment Mataró mostrava una aparença barroca impressionant, sincerament, jo l’aparença barroca em costa de veure, però ja saben que en aquest mon dintre del moviment romàntic qualsevol cosa pot ser possible.
Segueixo quiet el foc a passat, per sort no m’he cremat o almenys res em cou, ara passa la família robafaves, amb el seu admirat capitost de regent, la mirada sols es dirigeix cap un lloc, la seva ma, deu ser la ma mes vista aquestes Santes, darrera els gegants arriben les autoritats, si totes, ben orgulloses, avui no n’hi falta cap.
De cop veig una cara que em sorprèn, veig en Safont Tria, tot empolainat, amb americana. Per un moment em poso a pensar, que passaria si agafes un pastís de nata i li esclafes a la cara, o si els hi llences una ampolla d’aigua plena d’orina o si l’hi llences ous o altres aliments, per sort jo no soc com cap d’aquest brètols per dir-ho suau i però potser seria la manera de veure com es sent amb un d’aquests presents que recordo que fa pocs anys els seus colegues entre ells el senyor Jubany al qual ha substituït es dedicava a fer.
Ja han passat i han entrat a Santa Maria, el meu destí ara es clar fotrem un cafè, anar a cap a casa i estirar-me al sofà, tal com deu em va portar al mon, no se si deu m’ho perdonaria, però la calor es la calor, i escoltar relaxat una missa tan preciosa com la de les Santes, mentre escolto els cants, sols penso una cosa, com pot ser que el vaticà volgués prohibir una obra d’art d’aquestes dimensions.

Santes 1ª Part

Les Santes ja han començat i gairebé ja enfilen la seva recta final, la meva intenció era en un principi qualificar cada acte de les festes però per motius físics, festa fins altes hores, com per motius laborals, ja qui treballem com cabrons sigui festa com no. El meu repàs Santero comença el dia 25, jo personalment, tot i que el programa de Santes pretengui mostrar-ho d’un altre manera, les festes comencen amb la crida i finalitza amb el ball de fi de festa.

DIA 25

Dia de la crida, amb el discurs del alcalde, un discurs amb tocs Santeros i mataroní, però sense critica de fons ni interpretació pròpia del que es reclama en moments com aquests, al meu entendre el discurs de la crida, hauria de barrejar motius propis de la festa amb interpretacions de l’any viscut. Si mal no recordo ja des de fa anys que la crida a la festa major la fa l’alcalde i no cap ciutadà il·lustre.
A l’ajuntament els de sempre, i a l’altre banda unes pancartes que reclamaven que sols lluïs la bandera catalana juntament amb la de Mataró, aquest reclam, que algú amb poc encert titlla “de canalització del vell intent tribal de purificació”, que ha rebut el suport de 10 regidors, que no son pocs, si tenim en compte que els que governen ho fan amb 11 regidors, sembla que la representació sols a vegades justifica els actes, amb més motiu l’alcalde Baron, l’alcalde de tots els mataronins concloïa el seu discurs amb un Visca Catalunya, segurament era la seva pròpia purificació.

Desvetllament i correfoc, sense canvis, amb els inconscients de sempre i l’imbècil de torn, l’ambient i la xarana que es respira per el correfoc forma part de l’element d’autoestima mataroni, però segueixo pensant que estem tocats per la ma de les Santes, jo que soc d’aquells que disfruta amb el correfoc, cada any m’emprenyo com una mona, els inconscients de sempre, gent d’avançada edat, gent amb criatures, al mes pur estil pachanguero, es queda mirant la traca de davant l’ajuntament, i a la que comencen a sortir les comparses de foc es veu un tipus de San Fermin però a la mataronina, vaig poder veure cameres digitals per terra, nens plorant, mares histèriques, i jo personalment, pensant que el seny hi ha persones que el perden, aquest inconscients estan enmig d’un correfoc tal con van a la platja, repeteixo un correfoc, em pregunto que collons foten allà enmig?
El correfoc, perfecte, ben portat, carrers amples, traques infernals ben col·locades, com la de la plaça dels bous i darrera l’ajuntament, gent animada i respectuosa. Però sempre ha de sorgir l’imbècil de sempre, com va ser el cas del home que viu davant del monumental, que es va dedicar des de el seu pati a insultar als participants del correfoc hi ha demanar silenci, i tenint en compte que el cos de alguns d’aquest anava carregat de alcohol, el resultat es pot imaginar.

La ruixada sense pena ni glòria, va ser com sempre, jo sec com de costum, no m’agrada això de que em reguin, tampoc, l’ambient que es respira, però mentre hi hagi respecte mutu, no hi ha problemes.

Dia 26

Segueixen les Santes, el ball de festa major, es un dels actes que mes m’agraden, es el punt on ens trobem els Santeros de sempre, es el millor moment per rememorar records amors, etc., El cartell pintava força bé, Tràfic i Girasol, dos orquestres de renom, però un altre cop vaig notar que la festa era fluixa, vaig trobar a faltar aquelles mítiques cançons de Llach, o el Rey de França, o ja el que fins aquestes Santes era la tradicional cançó d’en Sisa, no tan sols vaig trobar a faltar en Puf, sinó que em va sorprendre que alhora de tocar el bequetero, el dediquessin a les diablesses i que just quan tocava començar a contar per saltar a ritme de quinze ens quedéssim en el 3 i canviessin la cançó.
En definitiva, quedant-me amb el bon record de trobar-me amb els vells coneguts, però resumint el dia 26, amb la foto del Frankfurt que em vaig fotre mentre anava cap a casa, ja feia falta que algú tingues la idea brillant de col·locar un Frankfurt al Parc central, aquesta si que va ser una autèntica novetat.

Dijous de Protestes

Dijous vaig anar a comprar com faig cada any, la samarreta de les Santes, aquell dia va ser el dia amb mes protestes que he vist mai.
Davant de l'ajuntament, uns protestaven pel soroll, que abans n'he parlat, els altres portaven una pancarta amb el lema "Mataró lliure de transgènics", com que desconeixo el tema, millor no dir res.
Mes amunt, trobava els mitics en contra de Can Fabregas, amb un tenderete o millor amb catala, guingueta, montada amb tota una serie de merchandising, acollonant.

Arribava a casa i llegia en el Capgros digital, que els avis es queixaven que els havien tancat el parc central, per preparar un concert, i que no podien passejar. Jo puc entendre que el passeig, dels avis sigui important, però no tant perquè haguem de suprimir un dels esdeveniments musicals mes important de la ciutat.
El dia següent, llegint el bloc d'en Ramon Bassas, vaig veure un enllaç, que em portava a una pagina titulada Mataro X la Pau, en la que es demanava la retirada de l'espasa d'en Robafaves, com a simbol en contra de les armes, sincerament, la idea, tot i que en un primer moment, em va semblar un xic estupida, després meditant, vaig trobar que no era desencertada.
D'una banda creaven una mica de polemica Santera, que no esta gens malament i que sempre es ven rebuda, recordo, aquella en la que es discutia l'entrada dels gegants a la misa de les Santes o aquelles mitiques sobre els cartells de la festa, sempre es bo, tenir un tema de conversa, en el dinar de les Santes i he trobat que retirar l'espasa d'en Robafaves, no estaria malament, jo he votat que si, treure una arma mai fa mal, tot i que li treguin a un "ninot", hi ha mes, aquests gegants cada dia tenen mes marxa, i els seus portadors ho agrairan, que aquest any, tenen feina, amb el novedos i expectant " NO n'hi ha prou"

En definitiva, que d'aqui poc, veurem acampades a la plaça Matarona, en contra de les cues que es formen per l'entrada a l'hospital, algun altre s'encadenarà a la maquina de crispetes del sweet Center, demanant la prohibició de la venta de xiclets, ja que es dificl passejar pel carrer Santa Teresa, sense trepitjar-ne cap i que no ens sorprengui que algun dia ens trobem algun tiu amb pilota picada, penjat de les mamelles de la Laia l'arquera, per demanar que es sincronitzin d'un vegada el maleïts semafors de Lluis Companys, ja que el de davant els mossos d'esquadra sempre esta en vermell, o a en taronja, i no saps si es veritat o es una trampa perque acceleris i el radar et fagi una foto.