Santes 1ª Part

Les Santes ja han començat i gairebé ja enfilen la seva recta final, la meva intenció era en un principi qualificar cada acte de les festes però per motius físics, festa fins altes hores, com per motius laborals, ja qui treballem com cabrons sigui festa com no. El meu repàs Santero comença el dia 25, jo personalment, tot i que el programa de Santes pretengui mostrar-ho d’un altre manera, les festes comencen amb la crida i finalitza amb el ball de fi de festa.

DIA 25

Dia de la crida, amb el discurs del alcalde, un discurs amb tocs Santeros i mataroní, però sense critica de fons ni interpretació pròpia del que es reclama en moments com aquests, al meu entendre el discurs de la crida, hauria de barrejar motius propis de la festa amb interpretacions de l’any viscut. Si mal no recordo ja des de fa anys que la crida a la festa major la fa l’alcalde i no cap ciutadà il·lustre.
A l’ajuntament els de sempre, i a l’altre banda unes pancartes que reclamaven que sols lluïs la bandera catalana juntament amb la de Mataró, aquest reclam, que algú amb poc encert titlla “de canalització del vell intent tribal de purificació”, que ha rebut el suport de 10 regidors, que no son pocs, si tenim en compte que els que governen ho fan amb 11 regidors, sembla que la representació sols a vegades justifica els actes, amb més motiu l’alcalde Baron, l’alcalde de tots els mataronins concloïa el seu discurs amb un Visca Catalunya, segurament era la seva pròpia purificació.

Desvetllament i correfoc, sense canvis, amb els inconscients de sempre i l’imbècil de torn, l’ambient i la xarana que es respira per el correfoc forma part de l’element d’autoestima mataroni, però segueixo pensant que estem tocats per la ma de les Santes, jo que soc d’aquells que disfruta amb el correfoc, cada any m’emprenyo com una mona, els inconscients de sempre, gent d’avançada edat, gent amb criatures, al mes pur estil pachanguero, es queda mirant la traca de davant l’ajuntament, i a la que comencen a sortir les comparses de foc es veu un tipus de San Fermin però a la mataronina, vaig poder veure cameres digitals per terra, nens plorant, mares histèriques, i jo personalment, pensant que el seny hi ha persones que el perden, aquest inconscients estan enmig d’un correfoc tal con van a la platja, repeteixo un correfoc, em pregunto que collons foten allà enmig?
El correfoc, perfecte, ben portat, carrers amples, traques infernals ben col·locades, com la de la plaça dels bous i darrera l’ajuntament, gent animada i respectuosa. Però sempre ha de sorgir l’imbècil de sempre, com va ser el cas del home que viu davant del monumental, que es va dedicar des de el seu pati a insultar als participants del correfoc hi ha demanar silenci, i tenint en compte que el cos de alguns d’aquest anava carregat de alcohol, el resultat es pot imaginar.

La ruixada sense pena ni glòria, va ser com sempre, jo sec com de costum, no m’agrada això de que em reguin, tampoc, l’ambient que es respira, però mentre hi hagi respecte mutu, no hi ha problemes.

Dia 26

Segueixen les Santes, el ball de festa major, es un dels actes que mes m’agraden, es el punt on ens trobem els Santeros de sempre, es el millor moment per rememorar records amors, etc., El cartell pintava força bé, Tràfic i Girasol, dos orquestres de renom, però un altre cop vaig notar que la festa era fluixa, vaig trobar a faltar aquelles mítiques cançons de Llach, o el Rey de França, o ja el que fins aquestes Santes era la tradicional cançó d’en Sisa, no tan sols vaig trobar a faltar en Puf, sinó que em va sorprendre que alhora de tocar el bequetero, el dediquessin a les diablesses i que just quan tocava començar a contar per saltar a ritme de quinze ens quedéssim en el 3 i canviessin la cançó.
En definitiva, quedant-me amb el bon record de trobar-me amb els vells coneguts, però resumint el dia 26, amb la foto del Frankfurt que em vaig fotre mentre anava cap a casa, ja feia falta que algú tingues la idea brillant de col·locar un Frankfurt al Parc central, aquesta si que va ser una autèntica novetat.