Som en plena diada de Santes, començo el dia com un somnàmbul, he arribat a casa i m’he tirat al llit com si d’una piscina es tractés, tot just he dormit 3 horetes que ja torno estar en peu de guerra, haig d’acompanyar a la meva mare a Santa Maria, ja que es cantant de la missa. Tenim la sort de poder deixar el cotxe a l’escola d’idiomes, baixem tots dos xino-xano, la deixo a la porta de Santa Maria, i em col·loco a la cantonada del carrer nou, per veure la comitiva de gegants i autoritats com apareixen, passo de anar fins la porta de l’ajuntament a veure la recepció dels regidors, trobo que es una pèrdua de temps alhora que innecessària, a mi aquest tipus d’actes de moqueta vermella mai els he suportat, i menys quan algun regidor ni tan sols l’he vist en tota la campanya electoral passada i ara remena la cua com un peix a l’aigua.
Mentre resto allà palplantat al carrer nou, miro la basílica i em poso a recordar mentre em fumo l’últim cigarro que em quedava de la nit anterior, començo a veure el carrer ple de fum, les figures de foc avancen, jo impàvid allà al meu racó, per un moment penso que em puc cremar, però amb el cansansi que porto prefereixo una cremada que moure’m, al cap i a la fi, una cremada d’un diable, aquelles hores, es tan sols com un pessic de monja.
Segueixo meditant en unes paraules, del periodista de TVM, Pep Andreu, veure aquelles hores el carrer nou ple de fum, era la postal de Santes mes impressionant, comentava que en aquell precís moment Mataró mostrava una aparença barroca impressionant, sincerament, jo l’aparença barroca em costa de veure, però ja saben que en aquest mon dintre del moviment romàntic qualsevol cosa pot ser possible.
Segueixo quiet el foc a passat, per sort no m’he cremat o almenys res em cou, ara passa la família robafaves, amb el seu admirat capitost de regent, la mirada sols es dirigeix cap un lloc, la seva ma, deu ser la ma mes vista aquestes Santes, darrera els gegants arriben les autoritats, si totes, ben orgulloses, avui no n’hi falta cap.
De cop veig una cara que em sorprèn, veig en Safont Tria, tot empolainat, amb americana. Per un moment em poso a pensar, que passaria si agafes un pastís de nata i li esclafes a la cara, o si els hi llences una ampolla d’aigua plena d’orina o si l’hi llences ous o altres aliments, per sort jo no soc com cap d’aquest brètols per dir-ho suau i però potser seria la manera de veure com es sent amb un d’aquests presents que recordo que fa pocs anys els seus colegues entre ells el senyor Jubany al qual ha substituït es dedicava a fer.
Ja han passat i han entrat a Santa Maria, el meu destí ara es clar fotrem un cafè, anar a cap a casa i estirar-me al sofà, tal com deu em va portar al mon, no se si deu m’ho perdonaria, però la calor es la calor, i escoltar relaxat una missa tan preciosa com la de les Santes, mentre escolto els cants, sols penso una cosa, com pot ser que el vaticà volgués prohibir una obra d’art d’aquestes dimensions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada