Volver a empezaaar.....

"Volver a empezaaar..." Melodia per tots coneguda gràcies als anuncis que el Corte Inglés fa any rera any sobre els Corticoles. I pensament conjunt de "Aquest any faré les coses millor..", vaja com el que et fas el dia de cap d'any any rera any.

T'enganyes! Et lleves... s'ha acabat l'agost... comença el setembre (raonament molt bàsic, però te'l fas) i aquest any les aprovaré totes (jajaja).... bueno les de setembre no sé... però de les que em matriculi a partir d'octubre si (veus ja ho anem retrassant un mes...)... me de posar les piles (error! te les has de posar i anar renovant, que al mes de desembre ja van amb reserva!).

I arriba Nadal! Qui és l'imbècil que estudia i es tanca amb aquesta fresqueta que fa i aquestes lluminetes pels carrers? Bueno quan acabin les festes m'hi poso i a més faig règim...(més error, si no ets capaç de fer una cosa, per què te'n proposes dues?).

Examens: uiui... massa matèria, m'hi hauria d'haver posat abans, però clar desde el bar de la facultat com podria jo endevinar el volum dels apunts? (aiii, els apunts s'agafen de la gent que té la lletra petita...així no ets deprimeixes!).

Bueno ara sí, aquest semestre m'hi poso...(et poses a contar els dies que et queden per Setmana Santa). I arriba Setmana Santa...i tornes, i el sol comença a calentar... merda el règim!!! Operación Bikini! Però ja és massa tard! El teu cos necessita el croissant de xocolata al que l'has acostumat durant aquests mesos...ho intentes, lluites contra el barman que et mira amb cara de " s'acosta l'estiuuuu i tu no t'hi pots resistiiir...mmm". Bueno no passa res, m'he de concentrar amb els examens de juny i juliol...aquesta per setembre, l'altra també. Et fas una graella de dies en Excel amb les hores dedicades a l'estudi (altre error...mai contes el temps de desplaçament ni el de cafè!). No funciona...examens ... bueno la meitat no està mal! Sempre em quedarà setembre i durant els dies següents aquesta frase va ressonant... estiu... i "Volver a empezaaar...."

Un dia Trist i una Iaia inolvidable

Avui noto un aire diferent, un neguiteix constant, em venen al cap les preguntes filosòfiques mes pures, On comencem i on i com acabem.

Alguns tan sols fent us de teories científiques respondran que tot s’acaba i que desapareixem, jo em resisteixo a sumar-me aquest corrent , prefereixo pensar en un mes enllà vital i fructífer.
Avui prefereixo tornar a somiar, a creure en els contes , buscar móns alterns aïllats de qualsevol realitat actual, tocar, fregar-me amb els altres, notar l’ofec d’una abraçada amb la ingenuïtat de quan un es petit, abraçar-me un cop rere un altre i dormir plàcidament com ho fan els infants als braços.

Recordo quan era un marrec, els divendres acabava les classes en el Tomàs Vinyes i anava a casa la iaia, a tallar-li la gespa, em cansava i disfrutaba encara recordo, el so del motor de la maquina, després de la feina, ja tenia preparat el meu sopar preferit, la Iaia em preparava un plat enorme de patates fregides amb dos ous fregits, jo aprofitava les patates per sucar-les al rovell de l’ou, mentre bevia aigua fresca brollada de la font, mentre tots dos miràvem les noticies, i tots dos les comentàvem.

Avui el sopar ja no ha estat el mateix, la Iaia ja no i es, en un acte potser d’homenatge, m’he fregit jo les patates, l’ou se m’ha rebentat a la paella i l’aigua ha hagut de ser d’ampolla, la font ja no brolla, i les noticies ja no les puc comentar, avui sopo el meu plat preferit, però sense aquella parella que feia que aquest simple i vulgar plat no el canvies per res del mon.

La Iaia abans de morir volia que ens emportéssim algun record de casa seva, jo no tinc res, no he volgut cap objecte, prefereixo quedar-me amb aquelles nit dels divendres, amb aquelles patates fregides, i amb tants i tants records que em venen al cap.

Fa tan sols 15 dies fèiem tots un sopar al seu voltant, alhora que ella ens parlava i orgullosa de la seva família a la seva manera ens acomiadava. Tan sols demanava que reséssim un pare nostre el dia que ens deixes, siguéssim o no creients.

Jo ja l’he resat i avui dormiré tranquil i plàcid, perquè tinc la seguretat que algú vetllarà per mi, algú a qui mai estaré prou agraït per haver-me estimat tant.

Gràcies Iaia, avui quant tanqui els ulls jo seré el marrec i tu la cuinera.

Bones Vacances Blogers

Després de molt de temps treballant ja ens mereixem unes bones vacances, alguns aniran lluny, algun indret d’Europa, altres faran escapades, per terra catalana, alguns aniran al “pueblo”, d’altres es quedaran a la nostra fantàstica ciutat mediterrània, per tots aquells que se’n van i també per aquells altres que com jo ens quedem us desitjo unes bones vacances, que agafeu aire, que arribar al Nadal i menjar torrons no serà fàcil.
Al setembre tornem a començar, alguns els perdonare la desconexió al món virtual, però vull llegir les vostres anecdotes de les summer holidays.

De nou bones vacances, molts petons i abraçades i força gresca, que us la mereixeu amics del mon bloggaire.



P.D; si algú es queda a Mataró treballant que no es pensi que es únic, jo també soc d’aquests.

Santes 3ª part

S'acaba la trilogia:

Dia 28

Ahir 27 no vaig sortir, diguem que soc un xic rar, però els focs i el sarau de la platja no em motiva.
Avui he baixat passada la mitjanit a la riera, la meva principal intenció era poder veure aquesta gran novetat que havia de ser el No n’hi ha prou, però com que encara tardaria una bona estona en començar, he decidit anar a fer una cervesa, tot estava ple a besar però al final, he trobat un lloc a la terrassa del bar iluro, m’he fotut una cervesa, però com que feia tanta calor i encara era aviat n’he demanat una altre.
Acabada la cervesa, he pujat passejant cap a davant de l’ajuntament, neguitós, a mi les coses noves em posen a cent.
A començat a sonar la musica, de la principal de la nit, han sortit els diables, la momerota, el drac i la família, tots allà ballant, i la música sonant amb una petita estrofa, que deia No n’hi ha prou, que suposadament tothom havia de repetir.
Sincerament la idea era fabulosa, la presentació i l’ambientació magnífica, però per mi s’ha fet una mica repetitiu. Com si es volgués imposar als mataronins un nou ritme. Tenim un ritme com el bequetero potentíssim, i no entenc la mania en fer-ne un altre, crec que els ritmes sorgeixen de l’espontaneïtat i al meu punt de vista el bequetero ja compleix amb aquesta funció, no entenc la obsessió en trobar-ne un altre i fer de les santes tot un repertori, però si a la gent l’hi ha agradat i això sembla, sols hem queda felicitar els organitzadors de l’acte, perquè la posada en escena a estat espectacular, però segueixo pensant que a la música li falta potencia, però prometo seguir-la escoltant, vull ser un bon Santero.
La pujada al parc amb la marching band, l’he deixat de banda, m’estaré fent gran?

Dia 29

La festa s’acaba, arribo un xic tard al parc, em perd-ho el petit castell de focs, però arribo a temps per entrar de ple a la festa, parlar amb els Santeros i Santeras, fer la valoració de les festes, en particular per mi no han estat les millors Santes, però com que la caixa dels records es gran, o recordarem amb alegria, desitjar-nos unes bones vacances, tan sols queda tornar a contar fins a quinze i esperar 362 dies per tornar-ho a fer, fins aleshores moltes coses passaran.

Santes 2ª part

Dia 27

Som en plena diada de Santes, començo el dia com un somnàmbul, he arribat a casa i m’he tirat al llit com si d’una piscina es tractés, tot just he dormit 3 horetes que ja torno estar en peu de guerra, haig d’acompanyar a la meva mare a Santa Maria, ja que es cantant de la missa. Tenim la sort de poder deixar el cotxe a l’escola d’idiomes, baixem tots dos xino-xano, la deixo a la porta de Santa Maria, i em col·loco a la cantonada del carrer nou, per veure la comitiva de gegants i autoritats com apareixen, passo de anar fins la porta de l’ajuntament a veure la recepció dels regidors, trobo que es una pèrdua de temps alhora que innecessària, a mi aquest tipus d’actes de moqueta vermella mai els he suportat, i menys quan algun regidor ni tan sols l’he vist en tota la campanya electoral passada i ara remena la cua com un peix a l’aigua.
Mentre resto allà palplantat al carrer nou, miro la basílica i em poso a recordar mentre em fumo l’últim cigarro que em quedava de la nit anterior, començo a veure el carrer ple de fum, les figures de foc avancen, jo impàvid allà al meu racó, per un moment penso que em puc cremar, però amb el cansansi que porto prefereixo una cremada que moure’m, al cap i a la fi, una cremada d’un diable, aquelles hores, es tan sols com un pessic de monja.
Segueixo meditant en unes paraules, del periodista de TVM, Pep Andreu, veure aquelles hores el carrer nou ple de fum, era la postal de Santes mes impressionant, comentava que en aquell precís moment Mataró mostrava una aparença barroca impressionant, sincerament, jo l’aparença barroca em costa de veure, però ja saben que en aquest mon dintre del moviment romàntic qualsevol cosa pot ser possible.
Segueixo quiet el foc a passat, per sort no m’he cremat o almenys res em cou, ara passa la família robafaves, amb el seu admirat capitost de regent, la mirada sols es dirigeix cap un lloc, la seva ma, deu ser la ma mes vista aquestes Santes, darrera els gegants arriben les autoritats, si totes, ben orgulloses, avui no n’hi falta cap.
De cop veig una cara que em sorprèn, veig en Safont Tria, tot empolainat, amb americana. Per un moment em poso a pensar, que passaria si agafes un pastís de nata i li esclafes a la cara, o si els hi llences una ampolla d’aigua plena d’orina o si l’hi llences ous o altres aliments, per sort jo no soc com cap d’aquest brètols per dir-ho suau i però potser seria la manera de veure com es sent amb un d’aquests presents que recordo que fa pocs anys els seus colegues entre ells el senyor Jubany al qual ha substituït es dedicava a fer.
Ja han passat i han entrat a Santa Maria, el meu destí ara es clar fotrem un cafè, anar a cap a casa i estirar-me al sofà, tal com deu em va portar al mon, no se si deu m’ho perdonaria, però la calor es la calor, i escoltar relaxat una missa tan preciosa com la de les Santes, mentre escolto els cants, sols penso una cosa, com pot ser que el vaticà volgués prohibir una obra d’art d’aquestes dimensions.

Santes 1ª Part

Les Santes ja han començat i gairebé ja enfilen la seva recta final, la meva intenció era en un principi qualificar cada acte de les festes però per motius físics, festa fins altes hores, com per motius laborals, ja qui treballem com cabrons sigui festa com no. El meu repàs Santero comença el dia 25, jo personalment, tot i que el programa de Santes pretengui mostrar-ho d’un altre manera, les festes comencen amb la crida i finalitza amb el ball de fi de festa.

DIA 25

Dia de la crida, amb el discurs del alcalde, un discurs amb tocs Santeros i mataroní, però sense critica de fons ni interpretació pròpia del que es reclama en moments com aquests, al meu entendre el discurs de la crida, hauria de barrejar motius propis de la festa amb interpretacions de l’any viscut. Si mal no recordo ja des de fa anys que la crida a la festa major la fa l’alcalde i no cap ciutadà il·lustre.
A l’ajuntament els de sempre, i a l’altre banda unes pancartes que reclamaven que sols lluïs la bandera catalana juntament amb la de Mataró, aquest reclam, que algú amb poc encert titlla “de canalització del vell intent tribal de purificació”, que ha rebut el suport de 10 regidors, que no son pocs, si tenim en compte que els que governen ho fan amb 11 regidors, sembla que la representació sols a vegades justifica els actes, amb més motiu l’alcalde Baron, l’alcalde de tots els mataronins concloïa el seu discurs amb un Visca Catalunya, segurament era la seva pròpia purificació.

Desvetllament i correfoc, sense canvis, amb els inconscients de sempre i l’imbècil de torn, l’ambient i la xarana que es respira per el correfoc forma part de l’element d’autoestima mataroni, però segueixo pensant que estem tocats per la ma de les Santes, jo que soc d’aquells que disfruta amb el correfoc, cada any m’emprenyo com una mona, els inconscients de sempre, gent d’avançada edat, gent amb criatures, al mes pur estil pachanguero, es queda mirant la traca de davant l’ajuntament, i a la que comencen a sortir les comparses de foc es veu un tipus de San Fermin però a la mataronina, vaig poder veure cameres digitals per terra, nens plorant, mares histèriques, i jo personalment, pensant que el seny hi ha persones que el perden, aquest inconscients estan enmig d’un correfoc tal con van a la platja, repeteixo un correfoc, em pregunto que collons foten allà enmig?
El correfoc, perfecte, ben portat, carrers amples, traques infernals ben col·locades, com la de la plaça dels bous i darrera l’ajuntament, gent animada i respectuosa. Però sempre ha de sorgir l’imbècil de sempre, com va ser el cas del home que viu davant del monumental, que es va dedicar des de el seu pati a insultar als participants del correfoc hi ha demanar silenci, i tenint en compte que el cos de alguns d’aquest anava carregat de alcohol, el resultat es pot imaginar.

La ruixada sense pena ni glòria, va ser com sempre, jo sec com de costum, no m’agrada això de que em reguin, tampoc, l’ambient que es respira, però mentre hi hagi respecte mutu, no hi ha problemes.

Dia 26

Segueixen les Santes, el ball de festa major, es un dels actes que mes m’agraden, es el punt on ens trobem els Santeros de sempre, es el millor moment per rememorar records amors, etc., El cartell pintava força bé, Tràfic i Girasol, dos orquestres de renom, però un altre cop vaig notar que la festa era fluixa, vaig trobar a faltar aquelles mítiques cançons de Llach, o el Rey de França, o ja el que fins aquestes Santes era la tradicional cançó d’en Sisa, no tan sols vaig trobar a faltar en Puf, sinó que em va sorprendre que alhora de tocar el bequetero, el dediquessin a les diablesses i que just quan tocava començar a contar per saltar a ritme de quinze ens quedéssim en el 3 i canviessin la cançó.
En definitiva, quedant-me amb el bon record de trobar-me amb els vells coneguts, però resumint el dia 26, amb la foto del Frankfurt que em vaig fotre mentre anava cap a casa, ja feia falta que algú tingues la idea brillant de col·locar un Frankfurt al Parc central, aquesta si que va ser una autèntica novetat.

Dijous de Protestes

Dijous vaig anar a comprar com faig cada any, la samarreta de les Santes, aquell dia va ser el dia amb mes protestes que he vist mai.
Davant de l'ajuntament, uns protestaven pel soroll, que abans n'he parlat, els altres portaven una pancarta amb el lema "Mataró lliure de transgènics", com que desconeixo el tema, millor no dir res.
Mes amunt, trobava els mitics en contra de Can Fabregas, amb un tenderete o millor amb catala, guingueta, montada amb tota una serie de merchandising, acollonant.

Arribava a casa i llegia en el Capgros digital, que els avis es queixaven que els havien tancat el parc central, per preparar un concert, i que no podien passejar. Jo puc entendre que el passeig, dels avis sigui important, però no tant perquè haguem de suprimir un dels esdeveniments musicals mes important de la ciutat.
El dia següent, llegint el bloc d'en Ramon Bassas, vaig veure un enllaç, que em portava a una pagina titulada Mataro X la Pau, en la que es demanava la retirada de l'espasa d'en Robafaves, com a simbol en contra de les armes, sincerament, la idea, tot i que en un primer moment, em va semblar un xic estupida, després meditant, vaig trobar que no era desencertada.
D'una banda creaven una mica de polemica Santera, que no esta gens malament i que sempre es ven rebuda, recordo, aquella en la que es discutia l'entrada dels gegants a la misa de les Santes o aquelles mitiques sobre els cartells de la festa, sempre es bo, tenir un tema de conversa, en el dinar de les Santes i he trobat que retirar l'espasa d'en Robafaves, no estaria malament, jo he votat que si, treure una arma mai fa mal, tot i que li treguin a un "ninot", hi ha mes, aquests gegants cada dia tenen mes marxa, i els seus portadors ho agrairan, que aquest any, tenen feina, amb el novedos i expectant " NO n'hi ha prou"

En definitiva, que d'aqui poc, veurem acampades a la plaça Matarona, en contra de les cues que es formen per l'entrada a l'hospital, algun altre s'encadenarà a la maquina de crispetes del sweet Center, demanant la prohibició de la venta de xiclets, ja que es dificl passejar pel carrer Santa Teresa, sense trepitjar-ne cap i que no ens sorprengui que algun dia ens trobem algun tiu amb pilota picada, penjat de les mamelles de la Laia l'arquera, per demanar que es sincronitzin d'un vegada el maleïts semafors de Lluis Companys, ja que el de davant els mossos d'esquadra sempre esta en vermell, o a en taronja, i no saps si es veritat o es una trampa perque acceleris i el radar et fagi una foto.

Música sense so

Trobo fantastic i alhora estic a favor de que la gent protesti, es manifesti, pengi cartells, etc, però crec que hauriem de distingir, allò que es una protesta per millorar el be comú o que pot ser constructiu, d'altres reaccions per mi un pel egoistes.

Em refereixo al integrants de l' AVM-C, que es queixaven del cruilla de cultures i el soroll que fa, sincerament vaig trobar la protesta ridicula.
Mes d'un del meu barri,(cerdanyola) ja els hi canviaria la caseta tan mona i tan centrica, que el cruïlla fa soroll, ja ho sabem, al camp de futbol del Cerdanyola, també fan concerts, però no sols això, semanalment juguen al voltant de 6 partits de futbol, amb el que comporta el soroll dels aficionats i el pitu o xiulet de l'àrbit, que alhora de la siesta toca una mica els collons, també sabem el que es el soroll a mitjanit, tenim la seu dels bombers davant, us assegur-ho que algun cop m'he pensat que el despertador sonaba abans d'hora confonentl-ho, amb la sirena del camió de bombers, però no sols em desperta a mi la sirena, sinó a la cinquantena de gossos que es posen a bordar alhora, crec que Cerdañola es el barri amb mes gossos per metre quadrat.
Els dissabtes, tinc el privilegi de tenir un despertador natural, el del pitu no del arbitre sinó del claxon dels cotxes, i el merder que es forma per culpa del mercat semanal de la fruita i la verdura del carrer Valencia, a tot i aixó sense afegir-hi, els gegants i la fira per la festa del barri, la semana santa, amb el concert de Saetas, la caravan rociera per la romeria, els concerts i festes de can morros, els camions de la brossa que en passen 50 durant la nit, primer una camioneta, després el de deixalles, mes tard el d'orgànics, el de paper, el de vidre, el de cartro, per cert no hem vull deixar els tius que netegen les casetas de la onze, que mai he entes que hagin de netejar amb tant impetu el metre quadrat habitable,els gitanos i el seu fantastic orgue, que mai canvien de canço, el vei que toca el saxo, que quan li toca ensejar escales musicals`mes val que estiguis despert, perque sinó tens la sensació de ser en Micky Mouse a Fantasia i un record especial, per al gran tocacollons del barri, el tiu que passaran els segles i sempre estarà allà,a sota de la meva finestra, l'àmic afilador de ganivets, que encara fa servir la mitica trompeta o no se que pilotes es però que el deuen sentir desde el cros.

Però jo com molts veins no ens queixem, potser perqué som tontos, però almenys jo per solidaritat, perquè avui em molesten però dema potser molesto jo, perque entenc que no visc sol, a Mataró, que som molts milers de persones que hem de tenir respecte uns amb els altres, respectant costums, tradicions, i entenent que les coses es fan amb la voluntat de molestar el menys possible, això per mi es conviure.

I sigue la broma

Encara ric, resulta que la casa reial, diu que no en sabia res de la retirada de la portada del jueves;
"La Casa del Rey no tenía conocimiento previo de la denuncia presentada por la Fiscalía de la Audiencia Nacional a instancias de la Fiscalía General del Estado para que se secuestrase la edición de esta semana del semanario satírico El Jueves, según han informado fuentes de la Casa del Rey. "
I la fiscalia, raona la seva desició dient;
"La portada del último número de El Jueves consiste en una caricatura de los Príncipes de Asturias "en actitud claramente denigrante y objetivamente infamante", según afirma la Fiscalía en la denuncia presentada ante el Juzgado Central de Instrucción número 6, cuyo titular es Juan del Olmo, por un delito de injurias a la Corona. "

Denigrant? Infamant? Injurias a la Corona?
Jo em pensaba que la corona era campechana, democràtica, ...........

Ja podem anar rient i fent broma dels bessons polonesos, les viñetas de Ala i la teta aquella de la Janet Jackson de la superbowl, que va fer posar el americans nerviosos, a veure si algu amb dignitat i decencia comença a posar a cadascú al seu lloc, ens dediquem a coses importants, que n'hi ha moltes i deixem de fer el gilipollas una mica.

Censura al !!jueves!!

Fa temps que no sentia res semblan, potser la última noticia semblan, va ser l'enrenou de les vinyetas de mahoma, que tan merder van crear, sembla que l'humor el practiquem pocs.
Sòc lector del Jueves de tota la vida, aprofito quan vaig a esmorzar al frankfurt Stick, per llegir-lo cada dimecres, i la veritat es que m'ho passo PIPA.

La noticia m'ha sorpres, quan he descobert l'última del jutge de l'audiència nacional, Juan del Olmo, que ha demanat la retirada de la portada del Jueves. Després de tans i tans anys de democracia i llibertat d'expressió, encara hi han nostàlgics que troben a faltar les activitats d'altres temps, la censura es torna a posar de moda.

Personalment consider-ho que l'humor, te permís per posar-se amb qualsevol ambit o tema de la vida.

Si, si i rotundament si, ens podem enfotre de deu, del rei, de la reina, del PP del Psoe, de mi, de tu, del de mes enllà, i de la mare i/o pare que ens va parir.

A més que collons, que passa que els Borbons, que recordem son els succesors de Franco, no oblidem que el caudillo va anomenar Juan Crles I hereu seu, son intocables?

Doncs perdoneu però a 20 de Juliol de 2007 no hi ha ningu intocable.

Un mon sense humor, es un mon aburrit, un mon sense Jueves, es una merda.

Gracies Jueves per fer-nos la vida més divertida.

Tornar a començar

Les vacances ja se’m acaben, si, jo soc un d’aquells, que odia el cúmul de gent i per tant l’agost es l’època de l’any en que mes m’agrada treballar.
Jo, les vacances les acostum-ho a dividir en 3 etapes, la primera, als mesos de juny-juliol i algun matí d’agost, el dedico a descobrir i gaudir de Catalunya, m’encanta, sempre que puc aprofito per pujar cap al Montseny, fer la mateixa excursió de sempre al turó de l’home i passejar-me entre les farestes d’aquest indret, per mi màgic, ple de records i emocions.
L’altre punt per mi màgic es Empúries el trobo fascinant, l’origen del que som, mar, platja, pescadors, havaneres....

Ja cap els mesos de novembre, desembre, escapar-me per algun racó d’Europa, aprofitant les ofertes de les companyies low cost.

I ja al Gener- Febrer intento veure mon, noves cultures, llàstima però que aquesta última etapa només la pugui portar a terme com si es tractés d’unes eleccions, només cada quatre anys, però en tot cas sempre ens quedarà el Montseny i l’Empordà.

Per cert, 2 Notables i 1 Excel·lent, en els exàmens de la Uni, això em fa prendre les vacances i el futur amb més coratge.

Per fi

Per fi he acabat els exàmens, i com cada final de semestre s’hem acumula la feina i hem porta a que m’hagi d’aïllar del planeta.
Cada cop que començo un semestre, tinc la intenció de portar-ho tot al dia però com sempre mai es compleix, soc un cul inquiet i segurament vull fer massa coses i acabo no fent res. El semestre que bé ja canviarem, però avui estic feliç, PER FI, he acabat els exàmens.

Ara només queda esperar les notes i començar a pendre una miqueta el sol, que sinó semblare el doble del conde Dracula.

Però sóc concient que el cami encara es molt llarg i tot just he acabat el primer tram`.

M'agraden les pilotes

Soc un fanàtic de les pilotes, m’agraden totes, de tots els tamanys i de totes les textures. També m’agrada tot el que tingui que veure amb l’esport. Aquest cap de setmana va ser un d’aquells que gaudeixes amb fervor, per desgracia no vaig poder gaudir ni tocar la glòria com tan acostumat estava últimament sinó que em va tocar degustar el costat de la impotència i la tristor dels que perden.
La jornada començava el dissabte a les nou del vespre, tot estava fet perquè aquell dissabte sortís de la feina i anés de celebració per d’una banda els espanyols, ens donaven pel sac i per l’altre els de la capital del reino ens tornaven a donar un clatellot, els barcelonistes sembla que haguem trepitjat merda últimament,
Així que un cop acabada la feina de pet al llit, ni celebracions ni histories.
El mati de diumenge però pintava engrescador, començàvem amb les motos a Montmeló, jo forofo de Toni Elias, me l’ha vaig haver d’embeinar, el noi va trencar el motor de la seva moto, una altra derrota cap al sac, després de les motos, corrents cap al Roland Garros, Nadal contra Federer, sempre son emocionants aquests partits, m’hagués agradat que Nadal perdés, però va guanyar, un altre derrota a la saca, després formula 1 des de Canadà, aquí si que vaig disfrutar, tot i que disfrutar en la formula 1 cada dia es mes estrany, però en Fernando perdia, i això es bona noticia sempre.
Per últim veia al vespre la repetició del partit de playoffs de bàsquet, en que el Barça perdia, semblava que esportivament aquest cap de setmana estava destinat al fracàs absolut.
Ja per finalitzar a les 3 de la matinada, tocava posar el canal+, per veure el segon partit de la final, de la NBA, entre Sant Antonio – Cavaliers, estava frisos per veure un gran partit del Cavaliers i aquests van perdre de pallissa.
En definitiva aquest cap de setmana tots els partits han acabat amb un resultat diferent al que jo desitjava, ha estat un cap de setmana perdedor, però com disfruto amb l’esport, ara s’acaba la lliga, aquest estiu no tenim mundial, però sempre ens quedarà, el tour, la copa amèrica, l’europeu de basquet i alguna pilota mes amb la que no conto.

Tristesa

ETA anuncia que trenca la treva avui a les 00:00.
El camí que fa 14 mesos que vam començar avui ha arribat al final.
Aquest retorn a l’estat de pànic, en bona mesura ha estat conseqüència, de la campanya iniciada per el PP, que en tot moment ha estat en contra del govern, criticant tots els passos per sistema, creant la crispació en casos com el de Juana Chaos i boicotejant qualsevol acte d’apropament del govern, però posar el PP com a únic culpable, tampoc seria del tot just, crec que el PSOE ha estat massa covard, impedint que entressin en el marc de la constitucionalitat, apropant presos, no tirar endavant la seva negociació amb ETA, hi ha caigut en les traves posades per el PP.
Aquest procés, deixa de manifest, que el terrorisme ha de ser una qüestió en que tothom actuï unit, ja que si un partit que representa mitja espanya, vol negociar per que no hi hagi mes morts i l’altre mitja espanya, només es dedica a criticar tot el que fan, acusant-los de ser amics del terrorisme, anem ben servits.
Actituds com aquestes per part dels dos partits son les que porten a la gent a la desconfiança amb la política ja que després de molt de soroll no es soluciona res.

Avui només vull demostrar la meva tristesa i la meva mes immensa decepció, segueixo pensant que només la unitat, el diàleg i el pactisme es l’única solució, ja ho vam fer un cop amb el pas del regim terrorista franquista a l’actual democràcia, vam actuar units, vam possibilitar que els membres d’aquella organització poguessin entrar en el marc democràtic, i vam arribar a fer-ho partint del seu ordenament normatiu.

Donar l’esquena als assesin i aïllar-los, no farà que aquest deixant de promoure el terror.
La solució es clara i senzilla, s’han de canviar les pistoles per la possibilitat de la paraula.

Sisplau tornem al diàleg amb la banda, es l’única solució per la PAU.

Examens

És època d'examens i com a bons estudiants la majoria d'hores les passem estuadiant...

Això seria així si Mataró, capital del Maresme disposés d'una biblioteca digna.

Però no. Mataró té una biblioteca pública, una! En una ciutat de 120.000 habitants aproximadament, només n'hi ha una! I això si es considera una biblioteca com un servei per als estudiants, ja que no seria la primera vegada que a les meves oïdes arriven frases com: "La biblioteca no és per estudiar, sinó per consultar". Molt millor m'ho posen... on estudia la gent del Maresme?

Es pot estudiar a casa però no és el millor lloc. Necessitem un lloc d'estudi i sí ara tenim el Sidral i els Centres dels barris, però i l'horari? L'estudiant necessita un lloc obert sinó 24 hores 20! Un lloc on pugui consultar llibres i llibres de qualitat!

És impressionant com La Caixa Laietana, sent una entitat pública, té millors serveis i prestacions per a la ciutat, és una vergonya la biblioteca de Mataró, per això proposo fer arribar una sèrie de queixes en quant als serveis d'estudi proposats al nou govern un cop format.

Homosexualitat??

Jo també he anat al Bar de la Biblioteca i he estat una estoneta llegint El País. Pàgina 48, Sociedad, "La homofobia que llega del este". I tornem a entrar a un tema que feia anys que no escoltava... Tinky-Winky homosexual. Aquest és el tema que ocupa a la ment de la defensora del menor polaca. Psicòlegs entrevistant a nens per saber si la visió d'aquest ninot lila, amb bolso i triangle al cap els hi provoca la mateixa sensació que als nazis els hi provocava aquestes característiques. Vosaltres opineu.

I no només en Tinky-Winky està en investigació, acompañat de la maneta hi van Epi i Blas (un home i un home no poden ser amics...), Bob Esponja i Winnie the Pooh!!

I per aquest últim he escrit aquestes línies, a tu Winnie the Pooh que tantes nits m'has acompanyat.

Carta a mis amigos

Aprofitant que venen els exàmens, desprès d’anar al gimnàs, aprofito per passar una estoneta per la biblioteca, avui però he optat per no anar a la biblioteca, sinó al bar de la biblioteca, per aprofita i mentre prenia un tallat, llegir detingudament la renuncia com a president del PSC.
Obro la Vanguardia amb ganes de llegir l’article, s’ha de dir que pensava que estaria en les primeres pagines, reconec que la vanguardia no es un diari que llegeixi assíduament, després de varies pagines hem trobo amb “ Carta a mis amigos “ me’l llegeixo i quan acabo reflexiono i torno a llegir amb mes detenció, el trobo fantàstic, més que una carta de renuncia, sembla mes un programa a seguir i unes metes assolir.

Però m’han cridat l’atenció dos idees que crec que han de ser claus en el nou futur del PSC

- Constituir un grup parlamentari propi a Madrid.
- Avançar cap a la un senat federal.

Eleccions Municipals

Ja fa uns quanta dies que els ciutadans van ser cridats a les urnes, suposo que molts, seguint la moda de l’ipod, tenien el sentit auditiu ocupat en altres sons potser per això no van sentir la proclama.
Alguns pensaran que no hi te res a veure, però la no pedagogia de les noves tecnologies, porta cap al individualisme mes radical.
L’abstenció com ja es preveia va ser la protagonista de la jornada.
Molts tòpics s’han sentit, però cap justifica que la gent no acudis a les urnes, sempre queda el vot amb blanc o el vot nul, vots que caldria tenir en compte.

Resultats:

Eleccions Mataro
Els resultats van ser els esperats, tot i que cal dir que amb uns amics el dia abans jo havia predit, que a l’ajuntament només entraria PSC,CIU i PP, i depèn com ho mirem no em vaig equivocar, ja que si observem els ciutadans que no han votat, respecte 2003, i suposem que si no ho han fet ha estat o perquè no estaven d’acord amb cap, per tant que tant els hi era qui guanyes, per tant si adjudiquem a aquestes persones al vot en blanc, obtindríem una participació de 50913, fet que provocaria el tall per entrar a l’ajuntament, a 2545 vots. Desprès aplicant la llei d’Hont, obtindríem PSC 14, CIU 8, PP 5.

Eleccions Argentona
Per acabar comentar els resultats de dos pobles als que tinc una estima especial, m’ha sorprès moltíssim els cas d’Argentona i el nou partit Tots Argentona, dirigit per un empresari del mon de la gastronomia i la seva dona, denunciats per fer el dia de la jornada de reflexió, una gran festa, on repartien cava a la gent, aprofitant per donar paperetes electorals, del seu partit. Els comentaris que m’han arribat no han estat massa bons, però com que no son corroborats, no els dic, però la veritat es que la situació d’Argentona em fa patir.

Eleccions Vilassar Mar
Vilassar es un altre poble al que conec molt bé, en aquest poble també hi ha hagut canvi de govern, després del últim govern encapçalat per Pere Almera, ara la confiança ha estat per CIU, la crispació que va portar el trasllat del Parc de les aus i el poc èxit del porta a porta, aquest últim molt criticat per CIU, amb atacs crítics i constants, a costat l’alcaldia al PSC-VM, aquest poble però no em fa patir tant.

Un deute pendent

Moltes persones van perdre la vida perque avui poguessim gaudir d'uns drets, tan sols fa 28 anys, que som lliures, amb uns drets inalienables uns drets que cap govern ens pot treure.

Fa 28 anys només que podem dir NO, que podem reivindicar els nostres drets sense que ens estomaquin, ens tanquin a la preso ho en alguns casos, t'executessin, fa nomes 28 anys que podem dir el que ens agrada o el que no ens agrada, fa nomes 28 anys que pensar diferent i discrepar no es delicte.

Aquest proces no hagues estat possible sense la lluita de milions de persones que al llarg de la vida han decidit donar la seva vida perque avui nosaltres poguessim tenir una societat lliure i democratic, molts cops penso que anar a votar no ha de ser un dret sinó una obligació, una obligació moral, un agraiment, un homenatge.

Salvador

Ahir a la nit, Salvador Puig Antich va torna ha ser declarat terrorista i culpable hi amb totes les de la llei es va ratificar la seva sentencia a garrote vil, aquelles persones de que parlava a l'article anterior, van aconseguir la llibertat per nosaltres, ja no es pot treure la vida a cap criminal, pero es segueixen considerant legals molts dels actes comesos, com deia Torcuato Fernandez Miranda, hem passat de la llei a la llei.
Això al meu entendre vol dir que encara estem en deute i tenim molt cami encara per recorrer.

Confiança en perill d'extinció

La confiança es un valor que ultimament corra perill, en dos dies he trobat varis exemples,des de tots els ambits, desde la politica, als anuncis de televisió, anuncis laborals, al sistema judicial, al sistema policial, a les ong i a molts d'altres que fan feines per vocació, la religio i el que trobo mes important, a les persones, la parella, el fill,etc....


La confiança es la base de qualsevol relacio personal.

No se que haurà o està passant, però cada dia em sento mes invecil, de ser dels pocs que creu que la confiança es una de les paraules mes important i ser-ne un fidel seguidor, molts hem diuen que hem pendran el pel molts cops, però jo seguire confiant en les persones, ja que crec que la confiança es el camí ha seguir per ser feliç, tant amb un mateix com amb els altres.

Suport i Solidaritat

Solidaritat

Avui he quedat amb una amiga meva, aquesta noia treballa de mosso d'esquadra, hem estat xerrant, ja que feia temps que no ens veiem, m'ha estat explicant les ultimes experiències viscudes i hem inevitablement de les últimes noticies.
Aquesta noia m'ha explicat un succés que li va passar fa al voltant d'un mes quan en una detenció a dos proxenetes, un d'ells va treure una arma i va disparar, mentre fugia corrents, per sort la detenció es va poder efectuar sense que hi hagués ferits.




Des de aquest blog, vull solidaritzar-me tant amb la meva amiga XXXXX, en un moment en que es pot sentir poc recolzada, com amb els seus companys, que cada dia surten de casa, per anar a treballar, cada mati fan un peto a la seva mare, dona, marit, fills un peto que molts cops pot ser l'últim, hi ho fan cobrant un sou baix, perquè el ciutadà sigui d’on sigui, pugui viure en un entorn segur i feliç. Gent amb formació constant, que fan la seva feina d'una manera magnifica

Suport

Avui he assistit a l’acte de la plataforma en suport a l’alcalde Baron, de la qual en soc membre.
Els últims dies m’havien arribat varis punts de vista sobre el govern municipal, alguns bastant crítics, com be es pot observar en les intervencions que he tingut en posts anteriors, als quals com a persona de diàleg vaig intentar comprendre i reflexionar-hi, soc d’aquells que creu que sempre s’ha d’escoltar, això et permet ser lliure d’elegir.
L’acte d’avui ha estat molt positiu, ja que la gent que formem part de la plataforma, no som gent d’un partit polític determinat, sinó gent que des de diversos àmbits han conegut el candidat a l’alcaldia, els integrants som persones que fruit d’aquesta relació hem optat per mullar-nos i demostrar-li el nostre suport.
L’acte ha omplert la sala de can Palauet, on alguns membres de la plataforma han exposat els motius que han propiciat aquest suport.
Els motius exposats han estat en moltes ocasions vivències viscudes, ja des de que era regidor d’esports fins els últims tres anys d’alcalde, tots han remarcat el caràcter humà, la seva dedicació completa, la senzillesa, l’esforç, la comprensió i la confiança com a motius de garantia.
Per acabar en Joan Antoni, ens ha volgut dirigir unes paraules, però no paraules de campanya sinó paraules senzilles i humanes, ens ha transmès la seva il·lusió per l’alcaldia, la seva força per tirar endavant el projecte, ha reconegut el errors que potser ha comes, alhora que ha demanat un perdó anticipat per aquells en els quals pugui cometre. Ha confessat que el dia que plegui, tornarà a l’escola, cosa que he trobat molt lloable.
En definitiva avui m’ha quedat clar que en Joan Antoni Baron no enganya, es un candidat, es un ciutadà, que vol el millor per als ciutadans de Mataró, me’l crec i me’n refio.

Fahrenheit 451

Fa un parell de dies vaig començar a llegir Fahrenheit 451.

Amb unes 50 pàgines que porto llegides és espectacular com Ray Bradbury descriu una societat futurista de la qual com tot segueixi així no ens allunyem gaire.
Amb aquestes paraules no vull dir que els bombers passin a ser uns "cremallibres", la ciència hauria d'avançar moltíssim per poder prescindir d'ells, el que vull dir és que dia a dia, any a any la societat avança per un camí on els llibres podrien passar a ser simples elements decoratius o bé objectes de subasta representats d'un passat, i amb els llibres, les paraules.

En una societat com la representada en les primeres pàgines hi apareixen dos personatges ben diferents, el de Clarisse, boja i antisocial li diuen, disfruta dels petits tocs de la vida, té coneixença del passat, parla amb la gent de casa durant el sopar i l'altra és Mildred, l'antístesis de Clarisse, poca és la frase que conté més de dues paraules, enxufada als auriculars, a la televisió...Crec que som a temps de decidir amb quina de les dues vides ens podem convertir. Jo crec que em quedo amb la de Clarisse.

Per això és important la informació i aquesta es troba en llibres, ja siguin històrics o científics. Recordem que una de les majors pèrdues de la humanitat és la biblioteca d'Aleixandria, per sobre de 451 graus Fahrenheit es va perdre gran part de l'avenç de l'humanitat científic i cultural.

I per finalitzar i aprofitant les dades en les que ens trobem, m'agradaria fer una reflexió política: realment els interessa als polítics gent informada i ben formada o prefereixen un món de Mildreds fàcilment manipulables i sense cap tipus de cultura?

Sorprenent

L'altre dia en el debat del foment, durant el torn dedicat a l'habitatge, el sr. Teixidó va comentar que una de les solucions, podria ser, fer pisos amb contenedors, al moment la idea em va resultar un xic subrealista.



Acabo de veure el video i la veritat es que haig de reconeixer, que interessant és, no tinc ni idea de com va el tema, i la veritat es que encara no em convens,te la seva coña viure en un contenidor, pero ves a saber, haig de reconeixer pero que sorprenent ho es.

De bon mati

Ja es dilluns, dia d’inicis i finals.
Personalment acabo les classes i comença la recta cap els exàmens de juny.
Políticament elegirem les persones que han de fer Mataró, la ciutat que tots volem.

Per començar amb forces, he decidit seguir la cita llatina “mens sana in corpore sano”, el meu lloc preferit es el passeig marítim, així que faig la bossa d’esport i em disposo anar a buscar el cotxe, a la zona d’aparcaments situat a la ronda Tarradelles, a les hores que arribo a casa, tard de la nit, es l’única zona en la que puc aparcar.
Durant molt temps havia deixat d’anar al Centre Natació de Mataró, ja que per arribar-hi tardava al voltant de mitja hora, des de que es va obrir el pas subterrani de la rotonda Laia l’arquera, tardo menys de deu minuts, pujo el cotxe, baixo per el polígon de pla d’en Boet, giro a l’alçada del camp de futbol de can Xalant, passo per davant la comissaria de mossos d’esquadra, fins arribar a la zona del passeig marítim on encara trobo aparcament amb facilitat, d’aquí poc se que em costarà.
Fa temps que faig footing en aquella zona, em sembla que es la millor zona de Mataró, molts cops he entrat amb polèmica, hi ha qui pensa que el Parc Central es millor, em comenten que gaudeix d’un circuit magnífic, escales, rampes, espai per estiraments, etc., tot hi que reconec que el Parc central es una bona zona per fer esport, jo prefereixo el passeig marítim, es mes relaxat, la fresca marítima de les 9:00 del mati es magnifica, vaig y torno fins la punta del port un parell de vegades, es increïble la tranquil·litat que es respira, molta gent fa com jo.
Molts cops mentre escolto les noticies del dia, observo el meu voltant i penso, que feliç si tot el dia visques amb aquest ambient, veus la gent relaxada, hi ha la típica parelleta que en posicions de tot menys còmoda, es regalen el seu amor, es situen a pet dones, mirant l’horitzó i acompanyats de la orquestra que formen les onades amb les aus, es prometen amor etern, amor que es trencarà segurament, però en aquell moment tot es felicitat.
M’entrestant segueixo corrent deixo enrere la parelleta, veig aquelles persones, que alegres s’han decidit per anar a prendre el sol i s’hi el clima ho permet fer-se una remullada, a Mataró tenim un grupet de gent gran, que comença anar a la platja per setmana santa y acaba per tots Sants.
Ja em comença a caure alguna gota de suor però es en aquest punt on has de pujar una mica el ritme perquè l’esforç que estàs fent tindrà recompensa.
Veig el típic que passeja el gos, soc una persona que els gossos l’hi fan por però dins aquell ambient, la veritat es que no em molesten, el passeig marítim sembla estructurat perquè la gent convisqui i el meu carril de footing ningú l’altera.

Arribo fins l’inici del port, comença la zona asfaltada es la que menys m’agrada, detesto aquell silenci de la bamba al picar al terra, aquella duresa del ciment, però entenc que no pot ser d’una altra manera.

En aquest punt ja estic suant la samarreta de valent, però tot i així em fa gràcia fixar-me en la dona gran que cada mati posa menjar per els gats, em quedo flipant com poden sortir tants gats de cop, amb tanta fauna felina poques rates hi deuen haver.
Observo els amants de la mar o la pesca com preparen els velers per sortir a mar, molts segueixen utilitzant tota aquella vestimenta que els identifica, samarreta a franges blaves i blanques, barba poblada i us prometo que duia pipa, era un pescador autèntic, amb el que vol dir autèntic.

Ja estava a punt d’arribar al centre ara el passeig ja estava mes poblat, podies veure els estudiants que alguns opten per estudiar, altres mes enretirats per fumar-se segurament un porret, altres que no son estudiants, però aprofiten aquell ambient màgic per llegir una estoneta, etc...
Entro al gimnàs per fer els estiraments i algo de peses, reconec sentir-me una mica avergonyit, em trobo els jugadors del Mataró Quadis, algun dia parlaré, d’aquest equip, que s’ha convertit en un dels millors de Catalunya, però enmig de tan múscul, barra de peses plenes, jo sense deixant per un moment la vergonya de banda m’assento al banc de peses trec el meu pit de pollastre i em decideixo a fer funcionar els músculs( no entenc perquè les peses petites han de ser rosses)

En definitiva la jornada matinal d’esport arriba a la seva fi, per finalitzar entro a la sauna, em relaxa, es un punt tot original, molts cops a causa de la gran ocupació, la sauna es converteix en un punt de debat, on s’intenta solucionar el mon, al mes pur estil laconicum romà.
Obro la porta surto corrent, i tal com deu em va portar al mon em poso a sota del raig d’aigua freda de la dutxa, en aquell moment arriba el clímax.
Em dutxo, em canvio i foto el camp, tot just son les 12:00, encara em queda tot el dia per davant, mentre torno, segueixo pensant en la sort que tenim, els capgrossos de tenir un zona tant idíl·lica, molts cops penso que se una ciutat amb platja es un luxe.

Molts partits, poca serietat

Per una part estava entusiasmat en un primer moment, quan em vaig assabentar, que a Mataró s’hi presentaven onze candidatures, pensava que la gent havia tingut iniciativa, ganes de participar i fent us de la democràcia de la que gaudim, fer les seves propostes electorals, però avui he vist la realitat, comencem a restar: PXC, millor ni parlar-ne les diria massa grosses, avui en el debat, ja tothom ho ha pogut veure, no han estat capaços ni de llegir un paper escrit, PR, no se qui son ni on són i reconec que els he buscat però us puc assegurar que no existeixen, si el dia de votar apareixen potser obtenen 4 o 5 vots, ja que estic segur que ni els mateixos de la llista es votaran.
Ciutadans i Eua, almenys han intentat explicar-se en el minut que sel’s ha concedit, desprès ha vingut el moment mes trist de la nit, quant un representant de la Cup a volgut fer una pregunta, quan no li tocava, i el moderador evidentment no l’ha deixat, llavors s’han sentit alguns crits una mica bastant fora de lloc però que hi farem.

La sorpresa la de alternativa vecinal, jo que em pensava que era un partit que tenia el seu públic, resulta que ni es presenta, després es queixen aquests partits petits, en que no sel’s convida als debats però si quan tenen una oportunitat no l’aprofiten, així els va, suposo que ara que no tenen les zones blaves per protestar es deuen haver quedat sense idees.

I es que les idees costen de trobar, molts infravaloren la feina dels polítics, molts fan la reflexió tòpica de, ¿feina els polítics?

El debat de Mataro Radio i Capgros

Després de dos setmanes sense poder lliurar a la feina avui per fi m’ha tocat descansar.

Estava desitjant veure algun acte de campanya i ja que ahir em vaig perdre el debat de TVM i el dilluns només vaig poder veure un tros del de TT-TV, la idea d’anar al foment a veure el debat organitzat per radio Mataró conjuntament amb el Capgros em feia molta il·lusió.
El debat estava programat per 2/4 de vuit, jo arribava amb grans passes ja que feia tard, per al girar la cantonada del xurrero, veia en Baron i en Bassas pujant la riera, fet que m’ha relaxat podria entrar i triar cadira.

El format del programa ha estat força be, almenys original i proper, s’havia format una mena de bar, cutre, d’aquells de poble, tres taules i cinc cadires, s’ho podien haver currat un pel però suposo que tampoc es tractava d’una obra de teatre.
Cada tema de debat era introduït per un mini-gag d’humor sobre la situació política, gags interessants, amb un guió força bo, destacar el que feia referència al tema sobre la promoció de Mataró, on es veia l’alcalde de Mataró i el de Sabadell, jugant una partida, en la que cada jugador posava sobre la taula les coses/persones/actes més importants de cada ciutat.

Per el que fa al debat poca cosa, soso, trobo a faltar intensitat, d’acord durant anys, hi ha hagut un mateix govern, però la oposició no es pot únicament agafar aquest motiu per intentar guanyar l’alcaldia. Això per a mi no es un argument vàlid.

Personalment, el rr.Teixidó, l’he trobat massa calmat, semblava que allò no anés amb ell, en Graupera m’ha sorprès, ha tingut poques però bones rèpliques, el sr. Mora, decididament horrible, si d’aquesta manera volen que es produeixi el canvi o porten malament, no ha fet cap mena d’oposició i fins i tot diria que únicament s’ha agafat al braç del PP, fins al punt que el sr.Mojedano, ha arribat a dir que pensaven igual, valguem deu quin perill. El PP, seguint fidel al seu estil al que ja estem acostumats, en canvi considero que ha estat força participatiu, de vegades amb demagògia inclosa, però almenys animava el debat una miqueta, ha encapçalat l’oposició, ha aprofitat la oportunitat per deixar clar amb qui pot col·laborar(CIU), que en cap moment s’ha desvinculat dels elogis que el PP l’hi oferia. En Baron molt bé, superior a tots, s’explicava i es feia entendre, aprofitant les intervencions per explicar les seves propostes, demostrant que el lema “noves idees” no es un tòpic, portava la iniciativa en tot moment del debat i defensant amb credibilitat el seu projecte i la seva trajectòria a l’ajuntament, davant la dreta i la seva claca, aquesta si que es feia sentir. Aquí m’he sentit aïllat, els comentaris d’en Baron anaven acompanyats de silenci i mentre la dreta seguia insistint acompanyada dels aplaudiments alguns una mica absurds.
Un exemple:
Hi ha hagut on moment on m’he emprenyat, sobretot quan el pp acusava al l’alcalde que no contemplava els barris, segons ells desafavorits, com Cerdanyola i Rocafonda, amb uns aplaudiments de la gent, llavors el meu alcalde ha dit les tasques que ha fet l’actual ajuntament, l’han interromput amb rialles burletes i crits propis d’espectadors d’un partit de futbol, en aquell moment l’alcalde en comptes de fer com si no ho sentis, ho ha dit ben alt i clar, aquests que criden es nota que no viuen aquests barris, en aquells moments per dintre m’ha entrat un ardor, en aquell moment, jo com a ciutadà que viu al barri de Cerdanyola m’hagués aixecat i hagués aplaudit, perquè en Baron tenia raó jo no se on vivia la gent que m’envoltava però jo al meu barri no els he vist mai. Però m’he tingut que quedar quiet a la cadira, potser la vergonya però sobretot la falta de gent com jo, i mes quan en la llista del PSC-M esta integrada per gent jove, on eren?
La meva intenció no era que aquella sala es convertís en el parlament Taiwanes, però una mica de xispa, de suport de demostrar que som molts els que pensem que l’ajuntament a fet bé la feina i que confiem en que la pot millorar.
Desde el meu punt de vista es en aquests espais conjunts on els partits han de demostrar part de la “força”, no només en els seus racons particulars.

Vull un cartell de festes democràtic i participatiu

L'altre dia a les pagines del nostre alcalde, vaig poder observar el nou cartell de les festes de Les Santes.
En la revista informativa, que envia l'ajuntament de Mataró als ciutadans, es titulaba en portada de l'any passat, "Les Santes , la festa de tots"
Raó no li faltava, es una festa que els ciutadà mataroni se sent seva i alhora que orgullós si entrega, una mostra evident, es la missa de mossen Blanch, que aquest dilluns pròxim comensen a ensejar.

La comissió de festes es oberta, igual que la comunitat gegantera, es demana participació i crec que la gent respon, però el que no entenc es perquè no tot es democràtic en aquestes festes.
Em refereixo principalment en l'assumpte del cartell de festes.
Desde el meu punt de vista el simbol de la democràcia, es la participació, però no sols en alguns àmbits sinó en tots.
No veig correcte que el cartell que ens identifica a tots, el cartell que exporta la festa major de Mataro a l'exterior, perdó la NOSTRA Festa, com deia l'alcalde la festa de tots, no tinguem ni veu ni vot alhora de decidir el seu format, jo ja no demano que es convoqui un concurs de gargots, no dic que es tregui la feina als professionals del sector, ni que l'autor no sgui el mes indicat, simplement crec que no es una desició presa amb la participació de la ciutadania.
Estem en un mon cada cop mes global, un mataro que aviat acollira el tecnocampus, amb vies de comunicació i participació mes efectives, on l'us de les TIC, cada cop es mes freqüent, i resulta que en una situació tan senzilla, opta per la via directa de l'assignació arbitraria.
Repeteixo que no estic en contra que el cartell el fagi un professional, però no crec que fos massa dificil, obrir una pàgina web que a través d'un vincle de la secció de webs temàtiques/cultura de la pagina web de l'ajuntament, o a través de les revistes de mataró, com pot ser capgros o tot mataró, posar un parell o tres d'opcions i fer votacions per internet.
Petites mesures com aquestes, poden fer que les Santes cada cop siguin mes properes, almenys aconseguiriem que la participació ciutadana no sols fos necessaria els dies de festes sinó que d'una forma ràpida i sencilla la gent pogues participar mes en la vida socio-cultural de la ciutat, a mes de promoure l'us de les TIC en la població mataronina, un us que s'ha de potenciar.

Les valoracions artístiques les deixo per mes endavant.

Una mica d'info sense importància

Haig de reconeixer, que soc un "mouse de biblioteca", com he llegit en la bio d'en Graupera i tot i que trobo que es una expressió una mica cutre, ma fet gracia.
Avui me dedicat a analitzar un pel als candidats a l'alcaldia de Mataró hi als seus partits corresponents, fent comparacions segurament sense imporatancia o potser si?
Pel que fa als candidats me dedicat a llegir la bibliografia de cada un d'ells.

J.A.Baron; 1648 caracters sense espai, arriba a Catalunya amb 9 anys, primera feina, treballar en una fàbrica de botons, estudis de biologia, feina principal, professor d'escola pública.

J.Mora (CIU); 996 c/s/e, neix a Catalunya, primera feina, no em queda clar, per el que entenc era gestor d'una empresa de roba esportiva, estudis, AD. Empreses, feina principal, als 25 anys crea la seva propia empresa amb delegacions a l'estat español i a Lisboa.

J.Graupera (ICV); 944 c/s/e, neix a Catalunya, no esmenta cap feina ni primera ni principal, però comenta que ha treballat en el terreny de la docencia, l'animació cultural, les arts gràfiques i la producció editorial. estudis no en parla.

F.Teixido (ERC); 337 c/s/e, neix a Catalunya, fa com en Graupera no esmenta ni primera ni principal, simplement ens comenta que la seva carrera professional sempre ha estat allunyada del mon de la gestió pública. Estudis, Economia agronoma i direcció d'empreses.

Aquest son els únics que he trobat amb bio i/o blog, els altres pot ser que no els hagi trobat pero com es evident no obrire una investigació de recerca, tota aquesta informació la he tret de la pagina principal de cada partit o a traves de links de la mateixa pàgina. Pel que fa al PP, només he vist que posa el correu dels candidats, ja els hi enviare un mail a veure si em faciliten la biografia del seu candidat a l'alcaldia.

Pel que fa a imatges, m'havia fixat l'objectiu de veure tots els spots, però he tingut la desepció de només trobar-ne dos, el de PSC i CIU. Pel que he vist a primer cop d'ull:

Spot PSC, duració 1min, participants 7 persones ( 4 nens/es ) + alcalde, ambient distes i lúdic en una pista de basquet. Es veu l'alcalde integrat en el grup jugant amb ells.

Spot CIU, duració 2:13, Actor principal Mora, Mora fent esport en solitari,Mora a les oficines o oficina amb moltes sales, Mora fent una presentació amb projector Powerpoint, Mora escribint alhora que parlant a traves d'un mans lliures bluethot, web cam impreso-escaner-fax i al costat una mini senyera, tot ultima generació,Mora dinant en un bon restaurant i finalment Mora passejant per la fira de "l'arbre" durant 20 segons envoltat de molta gent.
Actors de repartiment, 2 homes que tenen pinta de ser o directors de bancs o membres de la TIA d'en Mortadelo i filemon.

Bueno en definitiva només comentra-vos que trobo que aquests dos espots son ben diferents, no dire quin es millor ni pitjor, pero mentre que un em dona la sensació de veure un home simpatic, entenedor fent una activitat que la majoria per no dir tots em practicat algun cop a la nostra vida, mentre que l'altre ens ensenya un home en un ambient que la majoria de ciutadans de mataro no em vist mai.
Suposo que en aquest sentit hi haurà dos lineas, el que pensa que un bon alcalde es com el que governa una gran empresa, numeros i resultats o el que al contrari creu que un bon alcalde es el que actua com un bon amic, amé i accecible. Això cada un ho decidirà el dia de fotre la papereta a la urna, això segueix sent tradicional, tot i que més d'un ja deu tenir preparat una urna digital.

Per últim afegire l'únic spot (llista PSC) que he trobat en el que parlen els altres membres de la candidatura, ja que hem de tenir en compte que segons el nostre sistema electoral, no triem l'alcalde nosaltres sinó que triem uns candidats i no fora menys coneixel's, repeteixo l'he trobat magnific aquest spot de la llista dels socialistes, per la seva originalitat i per la seva sencillesa tècnica, i la naturalitat dels participants.

Tirar la pedra i amagar la ma

Estic indignat, molt indignat, es la segona vegada que em sento insultat.

Insultat pel fet de no anar amb la partida de naixement a la boca.

Hi ha qui creu que pel sol fet de no portar una enganxina al front amb el nom de cadascú, els nostres cognoms brodats als punys de les camises i l'arbre geneològic tatuat a l'esquena, vol dir que som covards.

No es que m'arrepenteixi de la meva vida, ni molt menys que amagui la meva procedència, simplement consider-ho que el meu nom, pot ser un entrebanc a l'hora de llegir les meves paraules.

Un nom no sols es un mer identificador, com un numero, sinó que un nom es quelcom mes.

Un nom, implica una identitat, un estatus social, una professió, uns estudis del nivell que siguin, unes consideracions per part dels altres, ja sigui per coses bones o per errors comesos, que t'identifiquin d'una determinada manera.

L'anonimat en canvi el que permet es que considerin les teves idees en estat pur, simplement valorarant el que dius i com ho dius sense entrar en consideracions de fons.

Al cap em bé el revonvori de les declaracions d'un tal Jose Maria, unes declaracions que no hagues fet cas ningú, si no fos que el cognom d'aquesta persona es Aznar.

O la valoració que va fer un tal Pascual, valoració que havien fet molts, com jo mateix, i que ningu ens feia ni cas, el fet de que el nom d'aquest darrer fos Maragall ha creat tot un terratremol.

Fa temps van sortir unes manifestacions d'un tal Josep Lluis, que demanava a un grup terrorista que no matés, però el fet que el seu nom fos Carod Rovira, va provocar la seva dimissió.

Totes aquestes afirmacions per estar acompanyades d'un nom, han estat tingudes amb una consideració diferent a les que haurien d'haver tingut, amb això no vull en cap cas justificar els actes o les manifestacions d'aquestes persones, sinó fe palesa la importansia de la signatura.

Poguer portar un pseudonim, personalment el que em permet es sentir-me com si naixes de nou, no sabras res de mi, només el que les lletres de la pantalla et diguin, amb això no vull dir que posis les orelles a la pantalla sinó que em coneguis, sense la necessitat de saber si tinc algun permis per parlar, potser soc advocat, potser metge, potser soc treballador d'una impremta, mecànic o paleta, potser o sabras o potser no.

Trobo l'anonimat, romàntic, alhora morbos, em puc enamora pels comentaris, per la manera qe em demostra que es, per la manera d'expressar-se per la manera d'entendrem, de veure el mon o d'encisar-me.

L'anonimat i la virtualitat, em pot portar a apendre experiencies que mai hagues contemplat, ja que consider-ho que gracies a l'anonimat puc sortir de la presó de la realitat en la que visc.

M'agradari saber que opinaria Plato d'internet, jo ho tinc clar.

Confiança Política

La política fa fàstic, els polítics son uns corruptes, només pensen en ells, com guanyar vots i fer-s-ho venir sempre bé per dir que ells son els millors.

Pel que fa als problemes de veritat, la trivialitat i la no concresió, son el seu marc a seguir i tot això el que fa es, aburrir la gent, deixar de banda el ciutada i per descontat allunyar-lo de la política. Aquesta es la impresió que sento de la gent del carrer i dels joves, això es el que em preocupa mes.

No intenteu creure que les coses no són així, actualment el panorama polític nomes ens interesa als cuatre de sempre, ja veureu com tindrem un susto en l'index de participació, si pasem del 40% ja ens podem sentir afortunats.

Jo que soc fill de la generació X, encara em quedo envadalit, quan revisant fotos i ordenant records, reviso experiències viscudes, recordo, com acompañat del meu pare i del meu germà, vaig anar a veure en Pujol, era fantàstic, veure la plaça Santa Anna, plena a vesar, recordo si la memoria no em traeix, veure en Felipe al parc de Cerdañola, enmig d'un ambient inborrable.

La gent menjava politica i vomitava política per tots costats, veig en les fotos com tot el veïnat construia carrers, restaurava parcs, allà al poble sec, veia com en les associacions de pares, tots i anaven engrescats, segueixo recordant, debats a la tele, programes documentals de la transició, programes de debat general, les fotos del DNI, amb cabells llargs i barbes, era una epoca politicament activa.

Però per desgràcia el panorama a canviat, la "humanitat" que aquella gent transmetia es va anar enfosquin, el traje i corbata, esdevenia l'identificador polític, gent engominada,gustos xics, dones amb cara estirada, al mes pur estil, baba de cargol, el llepaculisme de la dreta, va anar calant a altres sectors, ningu criticava a ningú i l'interes de partit es feia infranquejable, en definitiva la política queia en el water de la societat.

Però per sort sempre queda algú que et trenca aquest punt de vista polític, els socialistes no eren "els meus", els criticaba moltes coses, principalment la falta d'identitat. Però quan vaig veure que en Pascual es presentava a les eleccions o vaig tenir clar, votaria ciutadans pel canvi, aquell home noseque tenia, que em donava esperança, el veia un tiu honrat, que diria la seva i que no es deixaria ensabonar, en definitiva que em donava bon rollo.

Això m'ha tornat a succeir, quan veig la candidatura d'en Baron per alcalde, m'ha tornat a passar el mateix que amb en Maragall. En Baron té un algo diferent que el fa mes proper, suposo que serà, pel fet que no actua amb aquella arrogansia com altres, que no va amb aquell posat de filferro encarcallat, suposo que serà perquè tan el pots trobar donant un volt riera amunt, riera avall, com enmig de can bruguera gaudint de la natura i a sobre per poc que et conegui et saluda, aquest tiu es magnífic.

Vaja en definitiva, m'agradaria obrir els ulls a la gent, a la política hi ha gent honesta, interesant i activa que si sel's deixa actuar faran que tots ens sentim orgullosos.

Baron, només et vull demanar una cosa, a veure si tornes ha fer de mestre, però aquest cop no en un colegi sinó al teu partit i omples de nous "barons", això voldrà dir que la política interesa.

NeoRomanic

Ja fa anys que vaig deixar l'institut, pero sempre em quedara grabat a la memoria un examen d'historia de l'art, concretament en el que havia de demostrar els meus coneixements sobre el Romanic.

Com tots els examens, preparatius per la "sele", consistia en fer un analisis sobre una obra d'art sorpresa.

En aquella ocasió l'obra analitzar era el pantocrator de Sant Climent de Taüll.

Per no variar, jo no havia fet colzes, per tant, anava com diu l'argot estudiantil, en pilotes, pero com que valentia mai m'ha mancat i sempre he pogut trempejar la situació amb el que escolto de classe, em vaig sentar al pupitre amb un parell.... bueno millor no matitzem.

Perfecte, tenia el pantocrator als morros i a part de saber que era de Taüll, no en sabia res mes.

Per tant vaig tenir que ampliar la part subjectiva de l'analisi, si, les sensacions que em despertava aquella cara enigmatica.

Vaig comensar la parrafada, repetint adjectius com, por, fredor, aterrador, autoritari, controlador,observador, i d'aqui vaig redactar tota una historia sobre els fidels que atemorits miraven aquell crist falt de sentiments redemptors, en definitiva tot un relat sobre el deu jutge.

Com no em van suspendre, tot i que l'examen anava acompanyat d'un breu comentari.

"Si en comptes d'analitzar una obra d'art t'hagues fet desenvolupar la psique d'un pages romànic de Taüll, no només t'hagues posat matricula, sinó que n'hagues fet una obra de teatre".

Actualment els clàssics, tornen, sembla que la historia com altres cops torna a mirar el cami recorregut, tornem a l'autoritarisme, al jutge que no tremola, cambiem la biblia per la constitució, però cometem el mateix error que el romànic, utilitzar-la com a medi, com a eina d'opressió, com a baules que desde el dia que ens les van posar arroseguem sense descans.

Em canviat l'home que un cop clavat a la creu va perdonar, per aquell que no perdona i deixa morir. Veien morts a la forca, morts a les presons, morts en explosions, ......

Em canviat el crist redemptor pel crist ejecutor, infranquejable, dictador.....

Em canviat aquell que pretenia l'alliberament de la humanitat, per aquell que proclama el sofriment de la vida i la resignació......

No pretenc convertir-vos al cristianisme, ni tan sols fer-vos devots de misa, pero si recuperar valors tan humans com els del meu amic, aquell que proclama , perdonaras setanta vegades set.

Segurament perdonar pot ser dificil i complicat, pero no puc veure mes morts fruit de la dictadura de la llei, morts com, Iñaki de Juana , Sadam Hussein, ...........

No soc iusnaturalista, pero cal dir que les lleis com els manamenst, no estan fets per condemnar sinó per assegurar la llibertat dels homes.

Sisplau no caiguem en l'error de convertir un eina de redempció i solidaritat com es la constitució, amb una eina d'opressió i tortura com va ser aquella imatge romanica.

Globo oro House

Capítulo 3(a un paciente) "...¿Preferiría un médico que le coja la mano mientras se muere o uno que le ignore mientras mejora? Aunque yo creo que lo peor sería uno que te ignore mientras te mueres..."

(Dirigiéndose a los alumnos de Medicina a los que está dando una lección) "La naturaleza de la medicina hace que si la cagas, alguien la palme. Si no podeis asumirlo escoged otra profesión".

Aquestes són un parell de frases d'aquest "rara avis"

House... Mas en català ( gag de Polònia), ha guanyat un Globo de Oro!

Gran personatge el que s'han inventat els guionistes de la sèrie!

Realment podria haver-hi algú així en una societat com la d'avui? Per què s'admira tant la sinceritat d'aquest personatge?

Molt senzill... sabem que no ens el trobarem quan anem al metge. A tothom li agrada, riu i disfruta escoltant les seves insuportables veritats, però si ens trobéssim davant seu esperant alguna de les seves afrimacions... com l'esperariem?

Però ara canviem-li el físic i el nom i en comptes de veure'l a través d'una pantalla... posem-lo a un bar. Aguantariem que algú ens digués tant clarament el que pensa? Soportariem aquesta perfecció i aquesta ironia? NO.

Crec que la societat en la que vivim, no ens permet acceptar la realitat tal com és, que ens diguin les coses clares per brusques que sonin, no ens agrada i les persones que ens les diuen algun cop com ell... són uns bordes!

Ojalà el món estigués ple de bordes així!

La primera condición para la paz es la voluntad de lograrla

Hipocresia, desfachatez,ridiculo, bochornoso, ruin, cinismo, despotismo .......
Me veo obligado a empezar este post con estas palabras, ante el espectaculo deplorable, que estamos viendo por parte de la clase política.
Estos hombres de traje y corbata, ya sean de un bando o de otro, se han encauzado en disputas varias, como si de niños se tratara, en discussiones absurdas y cinicas sobre la assistencia o no a un acto basicamente solidario.

El lema es claro i simple PAZ, este termino, aunque simple, es el deseo de los ciudadanos, no se enganyen señores, simplemente Paz, dejense de retoricas absurdas y lemas encriptados.
Pero ellos, estas palabras, parecen no entenderlas, parece ser que no les gusta PAZ a solas.
Pero s'empenyan, en no salir a la calle, a ellos les gusta mas el patio de colegio, la discussión perpetua, la oposición frontal a cualquier iniciativa, aunque sea de PAZ.
Llevamos muchos años, muchas lagrimas y muchos muertos, llevamos años gritando PAZ, pidiendo PAZ y rogando el fin de la violencia, fuere de donde fuere y por fin el dia en que, aquellos que nunca habian condenado un atentado, quieren unirse a la reivindicación de la paloma blanca, les echamos, les acusamos, les recriminamos, queremos su humillación publica.
No se como iran las cosas en este mundo, alomejor son muy joven e inocente pero, prefiero ver a vicitmas y verdugos caminando haci el camino de la PAZ juntos, que no por los pasillos de la sala de torturas.

He observado las webs de los tres grandes partidos españoles, PSOE, PP, IU.
Ni PP, ni PSOE nombra a las victimas, solo IU dice "...IU quiere transmitir al mismo tiempo su pésame a las familias y amigos de los dos fallecidos"
Con sinceridad e votado siempre desde que tengo 18 años, os asseguro que si esto sigue igual, no voy a votar mas, porque me queda claro que lo que quieren los hombres de traje y corbata es,poder,poder,y votos, BASTA YA!!!!!
No soy Maquiavelo, ni creo que el fin justifique los medios, pero tengo claro, que para pedir tengo que hablar.
Pido PAZ, puedo hablar?

Per què?

Ahir vaig poder veure la pel·licula de Manuel Huergas, "Salvador", ja feia dies que la volia veure, però per manca de temps o altres motius no l'havia vist encara.

Confesso que he patit, en els instants finals, l'angoixa me recorregut el cos, només pensar com actuaria jo en aquelles circumstàncies, m'agafaven ganes de plorar.

Això ma portat a repassar tot allò que se'm havia explicat del franquisme, i després de varies busquedes per internet me donat compte de que no en sabia res.

D'acord sóc jove, no he viscut aquells dies, per tant necessito una explicació.

Hi ha coses que no entenc :

- Per què un mes d'un milio de processats
- Per què mes de 200 mil morts, afusellats, o torturats
- Perquè camps de concentració, vexacions, violacions, etc...
- Perque es segueixen respectant totes aquestes sentencias d'un dictador.
- Perquè no s'investiga res.

Sembla, que no hagi passat res, segueixen havent persones enterrades als marges de les carreteres, oblidats, enterrats en fosses comunes.

Per què no ens diuen que va passar, qui va assesinar als nostres avis, pares, tiets.....

De què tenen por? Ja no seran jutjats, no seran processats, no es demanarà venjança,......

Només em ve al cap una paraula hipocressia.

Per què no hi ha consens de màxims per la lley de la "recuperació de la memòria històrica"

Per què?

Si no podem tancar el passat com podem avançar cap el futur.

http://www.memoriahistorica.org/

Catalunya Trempa

Eren les 23:50 del dia 31, quan com de costum vaig conectar la tele, tv3, la que segons diuen és, la "nostra", per veure les campanades de cap d'any.
Sorpresa la meva, en no trobar-me, cap esglesia, ni cap rellotge improvisat, com el que l'any anterior ens van col·locar ficticiament a Breda, o mes ven dit Ventdelplà.
Res vaig veure semblant a una campana, com a molt i si l'hi volem trobar un simil, amb un edifici semblant a un batall, (en castellà badajo).
Aquell edifici de forma fàl·lica, dissenyat per Jean Nouvel, tornava a ser el centre de totes les mirades, per un espectacle únic, inovador i perquè no dir-ho provocador. En la memòria em venia, la imatge de les avies amorrades davant la pantalla enuegant-se, els nens petits tiran les serpentines abans d'hora i mes d'una parella jove, aprofitan per tocar les cuixes de la promesa, en aquest lapse de temps on tothom te la mirada fixa en una direcció.
Sense esmentar el director, d'aquesta companyia, aqüifera, que en ple temps de sequera, restaria davant la pantalla, excitat per aquella publicitat gratuita, que segurament comportarà un bany de xifres extra.
O la pesa principal, l'operari el qual m'imagino, amb un rosari a la ma i pensant que si la llum no s'encenia, segurament li tallaven, el més semblant que pogui tenir un home a l'edifici.
De cop tocaven les 00:00, aquell edifici al més pur estil Las Vegas, s'omplia de colors, pujava i baixava a un ritme constant, amunt i avall, desde Glòries al cel, fins a 12 vegades, amb un rotund i estrepidant sò, cada cop que la llum arribava a la punta, per acabar amb un orgasme global, de milers de persones, bufant espantasogres, vestits amb perruca i destapant ampolles de cava......
Confeso que la posada en escena de les campanades les vaig trobar magnifiques i em van recordar aquella escena de aterriza como puedas.
Per concloure, confesar que estic content, excitat, els altres seguiran amb el recurs ranci, de xaranga i pandereta, amb Ramonchus, Carmens Sevillas, plazas del sol i grandes hermanos, mentre que nosaltres restarem orgullosos del nostre fal·lo particular.

P.D = Ultimament he sentit rumors, de que Nacho Vidal, pot entrar a les llistes del PSC per l'alcaldia de Mataró, ho potser el veurem fer el pregó de festa major, que eixerits som els catalans o millor COLLOnuts.

Xiuxiueig de Pau

Que ràpid passa tot, avui Nadal, regals, trrons, caga tions i cançons, demà platja, vacances i Santes. No sé, si ahir jugava a futbol i em despertava per anar a l'escola, o treballava fins tard i m'aixecava per anar al banc a demanar un crèdit per poder estudiar. Tot en aquesta vida va ràpid, sense pausa, passes del fred a la calor sense tenir temps per aclimatar-te, ja no hi ha estacions intermitges, dien els entessos que això és causa de l'escalfament global. Ja fa uns quants anys, estava orgullós de la gent, guardo recents imatges a la meva memòria, de milers de persones, dia rera dia, manifestant-se per la justicia, el respecte i la pau. Aquelles mostres de cassolades, manifestacions i cordons humans, eren un crit, clar, alt i rotund per la pau! L'altre dia van matar a un home, es va assassinar en nom de la llei i de la justicia i tot el que he pogut observar ha estat indiferència, ni manis, ni cassolades, ni crits. Sols un xiuxiueig...